El Samaruc y su habitat

El samaruc

Però qui és el famós samaruc? Elsamaruc(Valencia Hispanica) és un menut peixet d’aigua dolça, de només 4 a 8 centímetres d’amplària, de color terrós i amb les aletes taronges en el cas dels mascles. S’alimenta principalment d’invertebrats del medi aquàtic i viu a les marjals i ullals. No seria notícia si no fos per dos motius: per una banda, ser endèmic del País Valencià, i per l’altra, trobar-se en greu perill d’extinció. Està classificat en la màxima categoria d’amenaça i protecció en tots els decrets i convenis estatals i europeus. Mentre que fa només unes dècades el podíem trobar a tot el litoral, hui dia només es troba a taques aïllades entre Peníscola i la marjal de Pego-Oliva. Hi ha reserves de samaruc, malgrat trobar-se en declivi, a les marjals de Peníscola, de Pego-Oliva o al barranc de l’Encantà del riu Serpis; també trobem les del Prat de Cabanes-Torreblanca o el riu Verd, on han augmentat les poblacions, i als ullals de la marjal dels Moros de Sagunt o a l’Albufera, on es manté una població estable. La població de samaruc al marjal de la Safor és mínima, malgrat les continues reintroduccions anuals. El peixet més valencià del mon té moltes amenaces al seu voltant: els aterraments de la marjal, la contaminació de les aigües, i la introducció d’espècies depredadores exòtiques com ara el carranc americà, la gambúsia (introduïda amb el propòsit de combatre el paludisme), la depredadora truita arc-iris (introduïda per la pròpia Generalitat!), i sobre tot el ‘black-bass’ o la perca (introduïts per a la pesca esportiva deliberadament).

Vista àeria de la marjal a l’hivern

Entre 1992 i 1993, dins del projecte LIFE, cofinançat per la Generalitat i la Unió Europea, es va gestionar la creació d’una xarxa d’àrees de reserva per al samaruc al País Valencià. S’obriren les reserves del Racó de l’Olla, Ullal de la Mula i Reserva d’Algemesí (Parc Nacional de l´Albufera), Port Corinto i Marjal dels Moros (Sagunt), Ullal del Gat (Tavernes de Valldigna) y la Reserva de Xeresa. El programa ja es va iniciar amb mal peu quan els tècnics de la conselleria de Medi Ambient reintrouiren samarucs procedents del Parc Natural del Prat de Cabanes i Torreblanca, criats en piscifactoria, dins la reserva del Racó de l’Olla de l’Albufera, ocasionant una contaminació genètica de l’espècie amb efectes irreversibles, en contra de l’article 27b de la Llei 4/1989, de 27 de març, de Conservació dels Espais Naturals i de la Flora i Fauna Silvestres: «Evitar la introducció i la proliferació d’espècies, subespècies o races geogràfiques distintes a les autòctones, en la mesura que puguen competir amb aquestes, alterar la seua puresa genètica o els equilibris ecològics”. També es va generar polèmica per l’anunci d’un pressupost de 170.000.000 de pessetes per a recuperar l’espècie, quan segons l’UE s’adjudicaren 219.000.000. Per aquella època també va ser cridaner que la Conselleria de Medi Ambient firmara un conveni amb Campsa, a canvi de 25 milions de pessetes, per a permetre la dessecació de la hui desapareguda marjal d’Albuixech, on a banda del samaruc es trobaven espècies amenaçades com el fartet(Aphanius iberus), la raboseta (Cobitis paludica), la gambeta (Paleomonetes zariguey) o l’esponja d’aigua dolça (Euspongia officinalis).

L’altra polèmica, la que ens ocupa, va ser la nefasta decisió del cap dels serveis dels Recursos Naturals de la Conselleria d’ubicar la Reserva del Samaruc de Xeresa en un lloc poc menys que recomanable en aquella època, ja que mentre es lliuraven 6.000 exemplars de samarucs entre 1994 i 1996, paral·lelament l’alcalde de Xeresa d’aquells moments, Ciprià Fluixà, autoritzava mitjançant llicencies de soterrament de fem el vessament de residus a la marjal i el soterrament de més de 100.000 metres quadrats. Endevineu on es produïren els abocaments i soterraments? Com no podria ser d’altra manera, a la reserva i els seus voltants. El resultat, dos de les quatre llacunes que configuraven l’entorn soterrades i la resta greument contaminades. Els pocs samarucs que van sobreviure, com a conseqüència de les pluges torrencials de 1996 es dispersaren per la marjal, pluges que també afavoriren la invasió d’altres espècies, predadores i exòtiques, com la gambúsia. L’entorn va patir un deteriorament tan gran que era totalment inviable l’èxit de la reintroducció del samaruc.

L’any 1999 l’entorn de la reserva oferia un aspecte desolador i les aigües es trobaven putrefactes. Les dos llacunes que encara existien, al trobar-se parcialment soterrades, s’assecaren a l’arribar l’estiu, pel que foren colonitzades per espècies al·lòctones com la canya, afavorint un desplaçament de la flora i fauna autòctones. Tots els diners invertits en el samaruc s’havien esfumat junt amb el peixet. Evidentment la indignació social i la repercussió als mitjans de comunicació no afins va ser molt forta, i per fi un auto judicial va prohibir els dipòsits i abocaments a la marjal. Malgrat això, l’any 2000 la Guàrdia Civil de Xeresa encara va pillar in fraganti a una empresa de construcció dipositant material junt la reserva del samaruc. Però l’escàndol no va finalitzar, ja que l’alcalde va ser absolt per tres magistrats de la Secció 1ª de l’Audiència Provincial de València (sentencia nº 281/01) que consideraren «terrenys de secà» a la marjal de la Safor, ignorant tota la documentació aportada al judici ratificada pels biòlegs que realitzaren el informe pericial. Casualment, també va permetre que l’empresa Rústicas, propietària de gran part de la marjal, creara Xeresa Golf, un complex d’oci en mig de la marjal amb dos hotels, un camp de golf i fins i tot dos parcs temàtics, aprofitant la cojuntura, i que afortunadament la Generalitat va aturar (poc després Xeresa Golf, de la ma de Zaplana, construiria un projecte semblant en terrenys de Terra Mítica, on acabaria fent fallida en 2010). Afortunadament l’any passat es faria justícia i Fluixà seria condemnat, però a dia de hui el mal provocat, malgrat la sentència, no ha segut (ni serà) restaurat.

Eucaliptus

L’any passat Medi Ambient va destinar 225.000€ amb part dels diners del Fons Europeu Agrícola de Desenvolupament Rural (FEADER) en la regeneració de la Reserva de Xeresa. Les actuacions anaven encaminades a crear un únic llac de major mesura inundat permanentment i l’eliminació de tota la vegetació invasora, sobre tot l’eucaliptus. El pla també contemplava la plantació d’espècies aquàtiques i arbres de ribera, i evidentment, la introducció del samaruc.
Vos preguntareu qué passa amb l’eucaliptus, un arbre molt esbelt i monumental. Doncs fa uns anys gran part de la marjal, sobre tot l’entorn de la llacuna de Xeresa, es trobava repleta d’eucaliptus. Però es tracta d’un arbre que consumeix enormes quantitats d’aigua i les seues fulles són molt antisèptiques, pel que tarden molt en descompondre’s, impedint la formació de sòl vegetal. L’eucaliptus és, per tant, un arbre que perjudica molt el lloc on es planta. Els arbres foren introduits a la marjal als anys seixanta per ICONA amb el tímid objectiu, segons les males llengües, de fer un experiment de dessecació parcial de l’aiguamoll. A banda d’uns quants exemplars aillats, encara resta un bonic bosquet d’uns 500 metres de llargària, que discorre paral·lel a la sèquia de l’Escorredor, i que arriba fins al carrer Ribera Baixa de la platja de Gandia.

Sèquia de Trènor

Les actuacions de Medi Ambient són ben visibles quan acudim hui dia a la reserva. És complicat no portar-nos una desilusió, ja que malgrat trobar-nos davant d’un vistós i cridaner llac, els eucaliptus han desaparegut i només queden alguns xops solts. També és més que cridaner el pas d’una rotovator que ha arrancat tota la vegetació, però per contra no s’ha realitzat, al menys aparentment, cap substitució per vegetació de ribera. És evident que el paratge es troba en procés de regeneració, pel que caldrà que tigam paciència. Però on està el samaruc? L’any 2008 es va realitzar una solta de dos mil individus, sumant un total de 41.100 exemplars des de 1994, que són criats en captivitat al Centre Piscícola de El Palmar (València). En l’actualitat, al menys teòricament, es deuria poder veure milers i milers de peixos nadant a la reserva. M’agrada anar a còrrer per la zona, i sempre que passe li pegue una ullada a la llacuna, però per molt que em fixe, encara que possiblement siga per la foscor de les aigües com a conseqüència de la turba, o per la meua nula experiència, mai he vist cap. Quedaran samarucs al llac? O caldrà que esperem a una nova solta, la definitiva? La pregunta és realment inquietant, però malgrat el meu pesimisme crònic davant dels poders públics, crec que vaig a fer una excepció i donaré un vot de confiança al projecte, veig que l’ajuntament de Xeresa, al menys l’actual grup polític, està fent un gran esforç en la conscienciació de la gent i en la regeneració de la zona, amb projectes molt interessants que (espere) auguren un bon futur a la marjal.

Reserva del samaruc

El Caminàs

Tornarem a la base de la muntanyeta i la envoltarem per la nostra dreta, connectant amb el camí de la Sèquia Nova, on coneixerem un parell de bonics ullals a un terreny on s’estan realitzant importants feines de restauració paisatgística i mediambiental. Seguint el vol i l’estela que deixen els ànecs coll-verds a l’aigua al fugir del nostre soroll, caminarem en direcció nord-oest creuant una interminable sèrie de camps de tarongers i canals, moltes d’elles tributàries de la sèquia de Trénor, divisòria de les terres de conreu amb la marjal més salvatge i viva.

Ullal vora la muntanyeta de la Creueta

Si analitzeu el concepte de marjal, vos deuria resultar molt estranya la presència de cultius, ja que el nivell freàtic de les aigües subterrànies es troba quasi a nivell de la superfície, pel que els tarongers i la hortalissa es podririen. A les marjals de Xeraco i Pego-Oliva guanyaren terreny a la marjal assecant-la amb l’ús de bombes, mecànica molt perillosa ja que augmenta la salinitat dels aqüífers, un dels grans problemes que va patir la Marina Alta. A Gandia i a Xeresa utilitzaren el mètode de «Cañas y Barro», és a dir, soterrar amb terra la marjal.

Vistes des del camí de la Sèquia

Ullal

Però conforme anem caminant, observarem que en aquest tram utilitzaren un altre mètode, consistent en obrir canals que s’omplien d’aigua, i amb la terra sobrant sobrealçar els terrenys adjacents, resultant, dins del mal, el mètode menys perjudicial ja que mantenia el nivell freàtic -malgrat el perill de taponar un ullal-. Durant tot el trajecte veurem cóm s’alternen cultius i canals, utilitzats per nombrosa fauna aquàtica com els cabussets (Tachybaptus ruficollis) o les granotes. Veureu alguna serp nadant, segurament algun escurçó d’aigua. També veureu molts carrancs, però cap autòcton, ja que el que hi ha, sempre amb les pinces amenaçadores en alt, és l’americà, introduït a la dècada dels setanta i tan ben adaptat que ha afectat negativament tant a altres espècies autòctones com als cultius, com va ocórrer als arrossars de la Ribera.

Canal al camí de la Sèquia

Arribats al polèmic Caminàs, el camí que va de Xeresa a les platges que continuament tanquen al trànsit, girarem a la dreta i el seguirem en direcció a la mar. Caminarem a la vora d’una sèquia, continuació del barranc de Xeresa o de Calafat, que desaigua a la marjal i canalitza les aigües del barranc del Mondúver o dels Emboscats i que sol inundar el camí després d’episodis de fortes pluges. Quan finalitzen els bancals de tarongers, al límit marcat per la sèquia Travessera, podrem afirmar que ens trobem al bell mig de la marjal.

Sèquia Travessera

A esquerra i dreta ens trobarem envoltats de vegetació aquàtica i de les bellíssimes i grogues flors dels lliris (Iris pseudacorus). A la primavera veureu eixir de l’aigua les vistoses flors blanquinoses dels nenúfars (Nymphea alba) i les de la corretjola (Ipomoea sagitata). Si alcem el cap veurem nadant o sobrevolant els terrenys inundats a nombroses aus com l’ànec coll-verd(Anas platyrhynchos), la fotja vulgar (Fulica atra), l’arpellot de marjal (Circus aeruginosus) o l’esplugabous (Bubulcus ibis). Si anem a la primavera, podrem gaudir amb la presència de multitud d’aus que es troben de pas en la seua migració des d’Àfrica, com la garsa imperial (Ardea purpurea), el camallarga (Himantopus himantopus), el xitxarrot (Acrocephalus arundinaceus) o el fumarell carablanc (Chlidonias hybridus). També hi ha mamífers, com la rata comuna (Rattus norvegicus) o la d’aigua, el talpó (Arvicola sapidus), clarament en regressió i que en temps de fam i d’escassesa era utilitzada com a aliment. Serà quasi impossible que no ens creuem amb exemplars de la característica polla d’aigua (Gallinula chloropus), una au de fins a 38 cm, de plomes negres i molt aficionada a creuar la carretera amb graciós caminar.

Ja a prop de la carretera creuarem un menut pont per damunt de la sèquia de l’Ahuir, construïda pels àrabs amb la finalitat de buidar l’excés d’aigua i permetre els cultius. Hem vist i creuat nombroses sèquies, moltes d’elles antiquíssimes, però no hem d’oblidar que les sèquies necessiten un manteniment, ja que al llarg de l’any acumulen restes de llot, brossa i brutícia. Malauradament, la neteja i sanejament de les mateixes necessita d’una maquinària molt costosa, impossible d’assumir per les minvades arques xeresanes, pel que aquestes actuacions només les pot realitzar Conselleria. El bon estat de les sèquies és necessari per a la renovació de l’aigua, i en l’actualitat moltes d’elles han perdut l’eixida a la mar. És el cas de la sèquia de l’Escorredor de Xeresa, la que passa junt al llac de la reserva del samaruc, que actualment no té eixida per trobar-se urbanitzat el tram de la platja de Gandia que hi ha entre el carrer Ribera Baixa i la finca de Rústicas.

fuente: http://www.auntirdepedra.com/2011/05/la-marjal-de-xeresa-i-lahuir.html